AVHIC

Conclusions

• Es considera necessari parlar i debatre sobre la normativa, i resoldre dubtes que encara genera l’aplicació del RD 1376/2003.
• A Catalunya s’ha definit que les competències siguin municipals o de la Generalitat, en funció de si l’establiment tindrà activitat local (àmbit municipal) o també fora del seu municipi (àmbit supramunicipal).
• Al sector hi ha preocupació per la norma, que ja no és nova, i els terminis de presentació de sol•licituds s’han exhaurit. A 31 de maig, des de la Federació s’han presentat 552 sol•licituds, el què representa només un 15% del sector agremiat.
• L’administració local no respon amb eficàcia a les sol•licituds presentades, i la immensa majoria de municipis “no saben ni en volen saber res” d’aquest RD.

• Cas de que existeixi voluntat d’assumir aquesta competència, molts municipis tindran dificultats tècniques i de gestió. Caldrà aportar mitjans materials i tècnics especialitzats, perquè puguin assumir les seves competències.
• A d’altres comunitats autònomes, encara no han definit els requisits per la sol•licitud i per tant no se n’ha pogut presentar cap. Aquests desequilibris territorials provoquen desigualtats i també desconfiança vers la norma.
• Els establiments que elaboren menjars preparats, han de tenir dues autoritzacions sanitàries, que a vegades els les donen dues administracions diferents (municipal i Generalitat). És necessari facilitar els tràmits administratius a l’administrat, i no duplicar les sol•licituds per un mateix establiment.
• Potser seria necessari canviar alguns punts de la norma, ja que de la seva interpretació es comproven algunes incongruències. Així a l’hora de vendre a menjadors col•lectius no es poden subministrar preparats de carn frescos. No es pot vendre botifarra crua, però si que una xarcuteria podria subministrar aquesta botifarra cuita. Si cal fer limitacions, s’haurien de fer en funció del risc.
• Les administracions han de definir clarament els aspectes de la norma que poden conduir a interpretacions errònies.
• El sector considera que en la concessió de les autoritzacions hi ha diferents criteris i falta de directrius definides. Cal que l’administració faciliti fils de comunicació àgils i que es donin respostes clares a les demandes del sector.
• És necessari que les diferents administracions, associacions, gremis i altres entitats vinculades creïn un marc de diàleg, ampli i transparent.
• El RD 1376/2003 com a normativa específica pel comerç minorista del sector, es considera positiva, però cal avançar en la seva aplicació, amb la col•laboració de tots els agents implicats.

Conclusions taula rodona, celebrada el febrer de 2004:

• La creació de les dependències de venda i sucursals, permet noves possibilitats al comerç minorista i centralitzar manipulacions més complexes en un sol espai, l’obrador.
• L’etiquetatge dels productes, facilitarà la traçabilitat i possibilitarà conèixer la procedència dels productes.
• Durant la taula rodona s’ha destacat el desconeixement de la norma per part del sector afectat, tot i que els gremis informen als seus associats, hi ha molts carnissers, cansaladers i xarcuters que no coneixen el nou RD. Caldria que la administració faci difusió de les noves normatives perquè el sector pugui adaptar-se, sense la necessitat de fer-ho amb motiu d’una inspecció oficial.
• El representant del gremi de cansalalder va posar de manifest la impossibilitat de sol&middo;licitar l’autorització per carnisseries, cansaladeries i xarcuteries, ja que encara no s’ha determinat qui serà l’autoritat competent. La data límit per fer aquesta sol·licitud expira al cap de sis mesos, el 14 d’abril de 2004. Considerem que s’hauria de definir ràpidament qui serà l’autoritat competent perquè es pugui complir la norma.
• S’haurien d’unificar criteris per a determinar les limitacions de la norma en quant a la comercialització a establiments de menjars preparats, que serà “excepcional i sempre que sigui una activitat restringida, marginal i localitzada”. A la taula rodona els assistents tècnics inspectors de l’administració i els assistents del sector de cansaladeries-xarcuteries van exposar criteris força divergents. S’hauries de valorar els autocontrols i la avaluació del risc sanitari de l’establiment per a definir aquesta “excepcionalitat”.
• S’hauria de definir quin serà l’àmbit territorial (municipi, unitat sanitària local, zona de salut o territori) tant per establir les sucursals, com per la distribució a establiments de menjars preparats.
• Els representants del sector van considerar injusta la limitació de productes carnis frescos a establiments de menjars preparats, i dubten que en establiments allunyats de zones industrials puguin abastar-se d’empreses amb RGS.
• El representants del sector consideren que els inspectors sanitaris haurien de fer tasques de assessorament i informació, així com que no tenen uns criteris d’inspecció uniformes en tot el territori, i demanen tolerància en les inspeccions.
• Caldria realitzar el control en les instal·lacions no permanents, com mercats ambulants, fires, etc., , ja que les condicions sanitàries són més precàries que als establiments permanents, i el control oficial és molt inferior i a vegades nul.
• Existeix el dubte entre els professionals de la carn, si es podrà seguir fent la “maquila”, per portar a coure pernils i altres transformacions a indústries amb RSI, encara que no sembla tenir arguments legals.
• Amb la nova normativa milloraran les condicions sanitàries dels establiments, les manipulacions i processos seran més segurs, i amb el suport d’un sistema d’autocontrol es reduiran els riscs sanitaris i es garantirà la seguretat dels productes que s’hi elaboren o expedeixen.

Conclusions

• La competència de la inspecció i control sanitari correspon als ajuntaments, però és el Departament de Salut de la Generalitat qui ho realitza de forma habitual a les majoria de municipis. S’ha de definir clarament qui ho ha d’assumir, perquè no quedi cap menjador escolar sense control
• No totes les parts tenen clara la seva responsabilitat en la gestió dels menjadors. Cal definir a qui corresponen les diferents responsabilitats del menjador escolar: a l’escola, al municipi, a la Generalitat, a l’AMPA o a l’empresa que gestiona el menjador. S’ha de conèixer a qui correspon la gestió de les instal·lacions, del manteniment de cuina i menjador, dels autocontrols, de les manipulacions, per poder assolir els objectius sanitaris dels menjadors
• Hauria de ser obligatòria el control de dietes i menús que es donen a les escoles, i així poder aportar efectivament uns menús suficients en energia i nutrients, equilibrats, evitant excessos i deficiències, variats i adaptats a les condicions geogràfiques, culturals i individuals dels nens. Actualment la supervisió dels menjars, es realitza ocasionalment i de forma voluntària
• No hi ha una uniformitat en la instauració dels autocontrols, a que obliga la legislació de seguretat alimentària, a les diferents cuines escolars. Són necessàries Guies pels menjadors escolars, clares i didàctiques, perquè s’efectuïn de forma correcte i amb un criteri uniforme, els autocontrols que preveu la llei
• El personal i els monitors que treballen al menjador escolar han d’estar formats i motivats. La rotació laboral, els contractes temporals, la nul·la o mala formació i el poc reconeixement social, dificulten una gestió sanitària adequada. El personal que treballa al servei de menjador, és un element fonamental per la seguretat alimentària
• El cost del menjar acostuma a ser l’únic factor a l’hora de contractar el servei dels menjars. Cal considerar que en aquest cost també hi estan inclosos el monitoratge, la seguretat alimentària i el control nutricional. Convindria desglossar el preu total del servei en els diferents apartats, perquè els pares valorin la totalitat del cost
• L’espai del menjador i cuina està poc considerat. El disseny i les instal·lacions de la cuina i menjador no se li dóna suficient importància i és un factor clau per garantir la seguretat alimentària
• És necessària la implicació de pares, educadors, monitors, cuiners, i de les diferents administracions públiques per poder establir criteris i actuacions coordinades i així garantir la seguretat alimentària als menjadors escolars

Conclusions

• La competència de la inspecció i control sanitari correspon als ajuntaments, però és el Departament de Salut de la Generalitat qui ho realitza de forma habitual a les majoria de municipis. S’ha de definir clarament qui ho ha d’assumir, perquè no quedi cap menjador escolar sense control
• No totes les parts tenen clara la seva responsabilitat en la gestió dels menjadors. Cal definir a qui corresponen les diferents responsabilitats del menjador escolar: a l’escola, al municipi, a la Generalitat, a l’AMPA o a l’empresa que gestiona el menjador. S’ha de conèixer a qui correspon la gestió de les instal·lacions, del manteniment de cuina i menjador, dels autocontrols, de les manipulacions, per poder assolir els objectius sanitaris dels menjadors
• Hauria de ser obligatòria el control de dietes i menús que es donen a les escoles, i així poder aportar efectivament uns menús suficients en energia i nutrients, equilibrats, evitant excessos i deficiències, variats i adaptats a les condicions geogràfiques, culturals i individuals dels nens. Actualment la supervisió dels menjars, es realitza ocasionalment i de forma voluntària
• No hi ha una uniformitat en la instauració dels autocontrols, a que obliga la legislació de seguretat alimentària, a les diferents cuines escolars. Són necessàries Guies pels menjadors escolars, clares i didàctiques, perquè s’efectuïn de forma correcte i amb un criteri uniforme, els autocontrols que preveu la llei
• El personal i els monitors que treballen al menjador escolar han d’estar formats i motivats. La rotació laboral, els contractes temporals, la nul·la o mala formació i el poc reconeixement social, dificulten una gestió sanitària adequada. El personal que treballa al servei de menjador, és un element fonamental per la seguretat alimentària
• El cost del menjar acostuma a ser l’únic factor a l’hora de contractar el servei dels menjars. Cal considerar que en aquest cost també hi estan inclosos el monitoratge, la seguretat alimentària i el control nutricional. Convindria desglossar el preu total del servei en els diferents apartats, perquè els pares valorin la totalitat del cost
• L’espai del menjador i cuina està poc considerat. El disseny i les instal·lacions de la cuina i menjador no se li dóna suficient importància i és un factor clau per garantir la seguretat alimentària
• És necessària la implicació de pares, educadors, monitors, cuiners, i de les diferents administracions públiques per poder establir criteris i actuacions coordinades i així garantir la seguretat alimentària als menjadors escolars

Ponents:

• Lluís Picart Barrot. Cap de Servei de Veterinària de Salut Pública. Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya
• Mercè Molist López. Coordinadora de la secció de qualitat industrial del SART. Universitat de Vic
• Pilar Cervera Ral. Directora del CESNID (Centre d’Ensenyament Superior de Nutrició i Dietètica)
• Joan Jordi Rossell Casas. President de la FAPAC (Federació d’associacions de Mares i Pares d’alumnes de Catalunya)

Com a moderador:

• Isidre Ferran Allué. Veterinari higienista

Conclusions

A continuació publiquem les conclusions de la taula rodona

El Director de l’Agència Catalana de Seguretat Alimentària, senyor Eduard Mata, va exposar els motius de la publicació del llibre blanc de la seguretat alimentària, l’any 2000, per part de la Comissió Europea, motivats per crisis alimentàries, com les crisis de les dioxines o les de les encefalopaties espongiformes bovines. I un dels principis bàsics que hi apareixen en el llibre blanc, és la traçabilitat .

• La traçabilitat s’ha d’entendre com a la capacitat de seguir el rastre, en totes les etapes de la producció alimentària, de qualsevol substància susceptible de ser incorporada a un aliment.
• La traçabilitat ha d’aplicar-se a totes les empreses alimentàries, des de les explotacions ramaderes fins les que operen amb el consumidor final.
• Les accions que s’han de portar a terme per a garantir la traçabilitat han de ser coherents, flexibles i comprensibles.
• L’aplicació de la traçabilitat no implica necessàriament inversions en informàtica, complexitat de procediments, gran inversió de temps ni gran inversió econòmica. Tampoc implica etiquetes molt extenses.
• Catalunya i Espanya s’ha optat per a que hi hagi llibertat d’elecció del sistema per aplicar la traçabilitat.
• La traçabilitat és un instrument, no una finalitat, de la seguretat alimentària.
• La traçabilitat ha de formar part del sistema APPCC i ha d’anar lligada al sistema de control que ja s’aplica a les empreses.
• Els operadors econòmics són els responsables d’aplicar la traçabilitat, i a les autoritats de control alimentari els correspon la supervisió.

El senyor Jordi Cuatrecases, Director Identificació Automàtica d’AECOC, associació que aplega a 21.000 socis, va definir les vies de la traçabilitat, ascendent, intermedi o de procés i descendent.

• Cal ser rigorosos en els processos interns i codificar i identificar tots els productes.
• La traçabilitat no aporta diners, però ajuda a ser més eficients en la feina.

El senyor Enric Comacros, Director de marketing de CALITAX, va alertar d’alguns problemes que apareixen en determinats programes informàtics.

• Cal un sistema eficaç de traçabilitat.
• Per aplicar la traçabilitat a vegades és necessari un sistema molt simple, i no sempre és necessari un programa informàtic.

Finalment, el senyor Sr. Josep Ylla, Director Divisió Qualitat de Casa Tarradellas, va remarcar que la implantació de la traçabilitat no és difícil si hi ha voluntat d’implantar-la.

• Cal formar el personal, i periòdicament auditar el sistema.
• És necessari disposar d’un manual de gestió de crisi, un pla d’acció en cas de retirada de mercat de producte. Encara que millor que no s’hagi d’utilitzar, ajudarà a recapacitar sobre el sistema.
• Moltes vegades la traçabilitat no pot ser absoluta.